Ruta Khubi Khubam[2]: Yazd, la ciutat conservadora on passen coses surrealistes

Arribem a Yazd de nit, fa fresqueta i el taxista que prèviament ens havia preguntat perquè anàvem a aquell hotel, ens deixa davant la porta del mateix. Intentem entrar, però la porta és tancada, busquem un timbre, però no n’hi ha. Acabem trucant a la porta, però ningú obra. Truquem per telèfon i ningú contesta. Amb aquestes que passa un cotxe de la policia i un dels nois iranians hi surt corrents al darrere a veure si sabien si hi havia alguna altra entrada a l’hotel o si saben què passa. En aquest moment el noi jove que feia de recepcionista obria la porta.

El noi, comença a barrejar idiomes parlant amb nosaltres i fent conyes de tota mena ens acompanya a les habitacions. unes habitacions on les finestres (alhora que portes) no tancaven, amb un lavabo petit i humit al que li queia el sostre, amb llits sense llençols i una habitació que feia un munt que no es netejava a consciència, si és que mai s’havia fet. Arribada surrealista. Hakuna Matata i Bona nit! xD

L’endemà al matí anem a visitar Yazd, ciutat que és famosa per les seves torres de vent, que fan d’aire condicionat natural a les cases generant corrent d’aire al seu interior. En aquesta foto es veuen (són aquestes torres), juntament amb part de l’skyline de Yazd.

A diferència de Teheran o Shiraz, a Yazd les dones van molt més tapades del que estem acostumats, la grandíssima majoria amb shador negre, i ben poques només amb el mocador. És potser la ciutat més conservadora/religiosa a la que estarem.

Visitem un hotel tradicional (que és actiu i acull hostes) per veure el tema de les torres de vent, i el hotel en si que és una atracció turística atesa la seva antiguitat, on aquest senyor tant simpàtic de la foto de l’esquerra, amb lloro a l’esquena,  ens va fer de guia.

Al començament tot normal, però en el moment en que ens va començar a tirar fotos artístiques asseguts al llit d’una habitació, jacuzzy de la qual ens havia volgut ensenyar un minut abans tant si com sí, la situació es va tornar surrealista i no podiem parar de riure. Tant que semblàvem uns maleducats i tot. Quan va fer un petó al lloro del hall i se’l va posar a l’esquena va ser el súmum. Però el surrealisme de Yazd no va fer més que començar.

 

A la tarda vam acabar per casualitat a un entrenament-exibició de Bastani, un esport tradicional iraní, que consisteix en fer com una mena de ball amb uns bastons que han de pesar el que no està escrit.

 

En acabat, visitem per fora el Amir Chakhmaq Complex (foto de sota), el bazaar, i anem a comprar galetes per l’amic del pare d’aquella coneguda de Shiraz d’un dels nois del grup, ja que ens havia convidat a sopar barbacoa a la seva casa dels afores. Per cert! Parlant de Amir Chakhmaq i les galetes. Les dones de la foto repartien galetes entre els qui passàvem, éssent aquestes una ofrena als difunts.

 

Doncs res, agafem les galetes i el taxi (amb un armari de conductor) cap a les muntanyes per anar a casa d’aquella gent a sopar. Al arribar ens trobem a tres homes grans i un de més jove en una casa, que més que casa era un Palau. Algú va dir que quan vam entrar hi feia olor a opi. Però no ho sabrem mai xD. Ara, cara de col·locats si que la fèien una mica.

Els nostres amfitrions, que no havien sentit a parlar de ningú de nosaltres ni nosaltres d’ells fins al mateix dia, ens tenien a punt teca i alcohol! Sí, sí! Alcohol! De fet ens van deixar provar una beguda pròpia (tot i que il·legal) molt semblant al moscatell. Havent fet els entrants vam sortir a coure la carn (pinxos) a les brases de fora a l’inmens jardí. Feia un fred terrible, i nosaltres allà estàvem, a un lloc indeterminat d’Iran, a una hora de l’hotel de Yazd en taxi, i menjant pinxos vora les brases amb una gent que no coneixiem de res i que ves a saber què s’havien pres (o no) abans que arribéssim, i amb qui no teníem massa clar de què parlar!

Deixa un comentari

*
*

*